jueves, 27 de junio de 2013

Thoreau i Walden

Henry David Thoreau (1817-1862), escriptor i filòsof americà, fou una persona que se sentia fora de lloc en una societat materialista i antropocèntrica, de manera que va prendre la decisió d’escapar-ne per a anar a viure als boscos, enmig de la naturalesa. Ell mateix va posar tots els fonaments d’una ideologia naturalista i pacifista amb la creació d’un món utòpic, un món on la humanitat no és el centre de totes les coses ni la mesura de tot, on la naturalesa es mostra com a creadora de la vida, i on la llibertat individual se sobreposa a qualsevol tipus d’organització col·lectiva o imposició.

Durant la seva estada als boscos va escriure Walden, el seu relat on explica el dia a dia d’aquests dos anys en plena natura, al costat de la llacuna homònima. Amb aquest escrit posà paraules i sentit a allò que en aquell moment ningú no creia, en uns Estats Units en plena expansió de territori, d’industrialització, de creixement i hegemonia dels colonitzadors europeus. Va ser ell el primer de posar-se a la pell dels indígenes i d’adoptar un pensament molt influït per aquests, així com de l’hinduisme i altres cultures orientals allunyades de la racionalitat, el materialisme i el pragmatisme que caracteritza la societat occidental, i que de fet l’ha acabat portant a l’èxit pel que fa al poder, però no a la plenitud. Segons Thoreau, la felicitat no es pot concebre a partir dels béns materials i les comoditats, així que decidí emprar la filosofia de viure a partir de cobrir les necessitats bàsiques més primàries, i poder gaudir així de l’observació, la tranquil·litat, la naturalesa i la llibertat.

El seu gran respecte pel planeta que trepitja és un tret que el distingeix de la majoria de filòsofs occidentals més estudiats, que tracten d'idealitzar la humanitat i especular sobre el que significa l’ésser humà i les bases en què es regeixen els seus actes. Thoreau és capaç d’abstraure’s de tota una societat guiada per aquestes directrius i posar en pràctica el simple fet de trobar la felicitat a partir de la llibertat individual i de la vida simple i plena.

Una utopia, o una possible realitat? Walden és la seva obra que més ha estat titllada d’utòpica, però que no és més que el relat d’un episodi de la pròpia vida. Per tant, ha estat més aviat la concepció i la consideració que se n’ha extret, el missatge inherent que comportava l’explicació d’aquella experiència, que ha estat vista sovint com a un acte de negació o allunyament de la realitat. Jo més aviat diria que fou un acte d’apropament a aquesta realitat de la que tan ens hem allunyat els humans. El nostre continu afany de superació i la necessitat de donar una explicació lògica i coherent a tot el que ens envolta ens ha fet acabar vivint en una bombolla artificial, on la creació del llenguatge és imprescindible per a la concepció dels fenòmens de l’entorn.

Thoreau donà exemple pel que fa a la capacitat que té qualsevol persona de viure coherentment amb els seus propis ideals. Si visquéssim la vida segons els seus principis, probablement ens adonaríem de la volubilitat de l’existència, del que són les coses pel que són i no per com les denominem i classifiquem. La naturalesa entesa com a tot allò on la humanitat no ha deixat la seva petjada, és la màxima expressió del món en l’estat més salvatge i pur, de la que un es pot arribar a impregnar fins al punt de viure-hi en harmonia.

Alguns fragments de Walden (ed. Juventud, S.A., 2010,Barcelona. Traducció en castellà):

“Fui a los bosques porque quería vivir con un propósito; para hacer frente sólo a los hechos esenciales de la vida, por ver si era capaz de aprender lo que aquélla tuviera por enseñar, y por no descubrir, cuando llegase mi hora, que no había siquiera vivido. No deseaba vivir lo que no es vida, ¡es tan caro el vivir!, ni practicar la resignación, a menos que fuera absolutamente necesario. Quería vivir profundamente y extraer de ello toda la médula; de modo tan duro y espartano que eliminara todo lo espurio, haciendo limpieza drástica de lo marginal y reduciendo la vida a su mínima expresión; y si esta se revelaba mezquina, obtener toda su genuina mezquindad y dársela a conocer al mundo; pero si fuera sublime, conocerla por propia experiencia y ofrecer un verdadero recuento de ella en mi próxima manifestación.”

“Es deliciosa la tarde cuando todo el cuerpo es un solo sentido que absorbe placer por cada uno de sus poros. Voy y vengo en la naturaleza con una extraña libertad, parte de ella misma. Mientras recorro la pedregosa orilla del lago, en mangas de camisa pese al fresco, las nubes y el viento reinando, y sin ver nada que me atraiga en especial, los elementos todos me resultan extraordinariamente simpáticos.”

“It is no dream of mine                                              “No es un sueño mío,
To ornament a line;                                                    Para adornar un verso;
I cannot come nearer to God and Heaven                 Jamás estaré tan cerca de Dios y del cielo
Than I live to Walden even.                                        De lo que vivo a Walden.
I am its stony shore,                                                    Soy la piedra de su orilla
And the breeze that passes o’ er;                                Y la brisa en su rostro;
In the hollow of my hand                                            Y en la palma de mi mano
Are its water and its sand,                                          Están sus aguas y su arena,
And its deepest ressort                                                Y su más honda entraña
Lies high in my thought.”                                           Aflora casi en mi espíritu.”

“Tras una calma noche de invierno me desperté con la sensación de que mientras dormía me había sido formulada una pregunta a la que yo había tratado en vano de responder en medio de mi sueño. ¿Cómo, cuándo, dónde? Pero surgió con el amanecer la Naturaleza, en la que viven todas las criaturas, atisbando por mi ventana con rostro satisfecho y sin pregunta alguna en sus labios. Desperté, pues, a una cuestión ya resuelta, a la Naturaleza y a la luz del día.”

“La luz que ciega nuestros ojos es nuestra oscuridad. Sólo amanece el día para el que estamos despiertos. Y quedan aún muchos por abrírsenos. El sol no es sino la estrella de la mañana.”

lunes, 10 de junio de 2013

Jacint Verdaguer

Tal dia com avui de l'any 1902 moria a Barcelona Mossèn Cinto Verdaguer, un dels poetes més esplèndids que ha donat Catalunya, batejat per Torras i Bages com a "Príncep dels poetes catalans" ben merescudament.
Aprofitem aquesta efemèride per reivindicar la seva obra, sovint infravalorada i encorsetada per a molts en un suposat folklorisme, sensació que hom pot esvair ràpidament només llegint-ne uns pocs versos.



Veu l'Ebre i lo Garona, Mediterrà i Atlàntic,
com eternal espectre sentint llur plor o càntic,
los pobles veu que arriben, los pobles que se'n van;
del Cid veu lo teatre darrere el blanc Moncayo
i ençà dels puigs d'Astúries, alt trono de Pelayo,
       la fossa de Roland.

Les àligues no el poden seguir en sa volada
i a reposar s'aturen, si emprenen la pujada
des de la soca els aspres cimals dels Pirineus;
los núvols, que voldrien volar fins a sa testa,
si no els hi puja l'ala de foc de la tempesta,
      s'ajauen a sos peus.

Mes tot sovint hi munten i torna sa corona
nou Sinaí feréstec a on llampega i trona;
lo torb arramba els còdols que el gel li va partint,
llençant-los a l'abisme com trossos de la terra,
mentres, fuet de flames, lo núvol a la serra
      amb llamps va percudint.

Aucells aquí no crien, ni flors les primaveres,
los torbs son l'aucellada, ses flors són les geleres,
ses flors que quan se baden cobreixen lo vessant;
les gotes de rosada que en surten són cascades
que salten per timberes i cingles esverades,
      com feres udolant.

Damunt lo glaç negregen granítiques arestes,
com d'ones formidables esgarrifoses crestes,
illots de roca dreta sortint de mars de gel;
emmerletades torres d'una ciutat penjada,
com son Pont de Mahoma damunt la nuvolada,
      enmig de terra i cel.

¿Hi pugen los pedraires ací en les hivernades,
los penyalars granítics a rompre a barrinades?
los pedraires que hi pugen o baixen són los llamps
que els llencen arrencant-los d'arrel i els migparteixen
amb los pregons abismes i rius que los glateixen,
      parlant-se amb trons i brams.

Amb tres d'aqueixes pedres faries, Barcelona,
la cúpula i lo frontis que espera per corona
ta Seu, que ella mateixa corona és del teu front;
i amb totes les que en esta pedrera esteses jauen,
podrien d'una peça refer-se, si mai cauen,
      totes les Seus del món.

Bocins són de cinglera, són ossos de muntanya,
carreus del mur que allunya la França de l'Espanya,
palets que cercarien los rabassuts gegants
si, envolts en rufagosa, massissa pedregada,
l'Olimp prop de sa cima vegés altra vegada
      lluitar déus i titans.


Canigó, Jacint Verdaguer (edicions 62, 1986)


martes, 16 de abril de 2013

Resurrección

¿Que después de esta vida tengamos que despertarnos un
día aquí
al estruendo terrible de trompetas y clarines?
Perdona, Dios, pero me consuelo
pensando que el principio de nuestra resurrección, la de
todos los difuntos,
lo anunciará el simple canto de un gallo...

Entonces nos quedaremos aún tendidos un momento...
La primera en levantarse
será mamá... La oiremos
encender silenciosamente el fuego,
poner silenciosamente el agua sobre el fogón
y coger con sigilo del armario el molinillo de café.
Estaremos de nuevo en casa.


Dolor, Vladimir Holan (editorial Hiperión, traducción de Clara Janés)

viernes, 5 de abril de 2013

Oda de Pessoa

Avui volia recomanar-vos la lectura de Fernando Pessoa (1888-1935), un dels grans escriptors europeus  i un portuguès universal famós pels nombrosos heterònims en els quals es desdoblà per tal d'escriure les seves obres: Alberto Caeiro, Ricardo Reis, Bernardo Soares... Cadascun d'ells amb una personalitat, unes idees i un estil ben marcats, prova irrefutable del seu geni i de la riquesa literària que atresorava. A tall d'exemple, escriví reculls de poemes com les Poesies d'Alvaro de Campos, Poemes d'Alberto Caeiro, Odes de Ricardo Reis, o bé d'altres obres en prosa com El llibre del desassossec i El banquer anarquista.
Així doncs, a continuació us presento un dels poemes que podem trobar a les Odes de Ricardo Reis, una obra amb clares reminiscències clàssiques, influències d'Horaci (com el mateix nom indica) i elements propis de l'estoïcisme que configuren una poètica depurada, harmònica i disciplinada.



He sentit dir que, temps ha, quan a Pèrsia
hi havia una gran guerra,
mentre envaïen a foc la ciutat
i les dones cridaven,
dos jugadors d'escacs continuaven
el joc com si no res.

A l'ombra d'un arbre frondós fitaven
l'antiquíssim tauler,
i, arran de cadascun, tot esperant 
el seu moment de lleure,
havent mogut la peça, tocava ara
el joc a l'adversari,
un búcar amb vi per tal d'apagar
la seva escassa set.

Cremaven les cases i saquejaven
les parets i les arques;
violades, les dones romanien
contra els murs esfondrats,
i, travessats de llances, els infants
sagnaven als carrers.
 Però del lloc on eren, arran vila,
i lluny del seu brogit,
els jugadors d'escacs continuaven
jugant amb els escacs.

Encara que els missatges del vent erm
els duguessin els crits,
i, ben pensat, sabessin des de l'ànima
que del cert les mullers 
i les filletes eren violades
tan a prop d'aquell lloc,
encara que, a l'instant que això pensaven,
una ombra lleugera 
els passés per la ment distreta i vaga,
aviat els ulls calms
retornaven l'atenta confiança
al vell joc dels escacs.

Si mai el rei de vori és en perill,
què hi fan la carn o els ossos,
de les mares, les germanes o els fills?
Si no cobreix la torre
la retirada de la reina blanca,
el saqueig poc hi fa.
I si la mà confiant fa l'escac
al rei de l'adversari,
poc pesa a l'ànima que al llunyedar
els fills matin alhora.

Ni que, de sobte, damunt la muralla,
un guerrer furiós
sorgeixi, per tal de vessar ben tost,
arrevatat, la sang
del jugador solemniós d'escacs,
el moment precedent,
(encara malda per rumiar un joc
efectiu més enllà)
encara es lliura al vell joc predilecte
dels grans indiferents.

Caiguin ciutats, sofreixin pobles, cessin 
la llibertat, la vida, 
que els béns tranquils heretats dels ancestres
siguin robats, cremats,
mes caldrà, quan la guerra els jocs aturi,
que el rei no tingui escac
i que el peó de vori davanter
pugui comprar la torre.

Agermanats en l'amor d'Epicur
i en entendre'ns millor
més que no amb ell, amb nosaltres mateixos,
aprenguem en la història
d'aquest parell de jugadors tranquils
com cal passar la vida.

Que tot allò seriós no ens importi,
pesi poc el que és digne,
la natural borsada dels instints
blegui's al goig inútil
(a l'ombra plàcida de les arbredes)
de jugar una partida.

El que extreiem d'aquesta vida inútil
tant se val si sols és
glòria, fama, amor, vida, ciència, 
com si fos solament
el record d'una partida guanyada
a un jugador més bo.

Pesa la glòria com un fardell,
la fama com la febre
cansa l'amor, car és seriós, busca, 
mai troba la ciència, 
i passa la vida i dol car ho sap...
El tauler dels escacs
amara l'ànima, mes, perdut, poc
pesa, perquè no és res.

Sota ombres que sense voler ens estimen,
amb un búcar de vi
al costat, i dedicats a la inútil
feina del joc d'escacs,
ni que el joc sigui solament un somni
sense cap contrincant,
fem com els dos perses d'aquesta història,
i, mentre que allà a fora,

a prop o lluny, guerra, pàtria, vida,
ens criden, ah, deixem
que ens cridin debades, i que tothom,
sota ombres amicals
somiant, ell, els rivals, i els escacs, la seva indiferència.

Odes de Ricardo Reis, Fernando Pessoa (Edicions 62, traducció de Joaquim Sala-Sanahuja)



 Roger Clarà


jueves, 21 de marzo de 2013

Del mite i de l'home sol

La utilització del mite com a eina de coneixement, com a viable explicació d'allò inexplicable, ha acompanyat l'ésser humà des de temps ben pretèrits. La fórmula: “el pas del mythos al logos” deixa entreveure que això significa un pas endavant bo i deixant enrere quelcom inútil, malgrat tot, es tracta d'un discurs propi de la humanitat, massa lligat a nosaltres per desprendre'ns-en així com així. Cal doncs, deixar de banda la visió més racionalista per aproximar-nos als mites i entendre'ls. Aquests responen a l'explicació d'algun enigma però no a l'estructura filosòfica occidental de pregunta – resposta, són maneres de transmetre un saber comunitari i canviar-lo: parlem d'un teixit, un entramat d'històries de textura flexible.

Així doncs, no és estrany constatar que encara en el món actual ens trobem immersos enmig de nombrosos moviments i corrents de pensament l'explicació dels quals rau en el mite. No és necessari pensar gaire per enumerar els primers que ens poden passar pel cap: la certesa que no hi ha vida més enllà del capitalisme, la american way of life, el somni americà, qualsevol paradigma o idea que se'ns ha inculcat des de la publicitat... Tanmateix, vull fer esment de tres exemples concrets: el primer és el d'aquella corrent de pensament encapçalada per la presumptuosa frase de “Res és casual” i que pretén buscar interconnexions entre tot i sincronies arreu, pressuposant un fat enllà de la superficialitat. La segona és la sobrevaloració del present, una moda del s.XXI que deriva d'un carpe diem mal entès i desfigurat, promovent la diversió sobre qualsevol cosa en tot moment, menyspreant allò més reposat o reflexiu que no aporti un benefici immediat. Finalment, l'ingenu “Si vols, pots” és un altre axioma molt estès que pregona el poder suprem de la voluntat humana sobre els elements. Bona part d'aquests exemples poden emmarcar-se dins l'anomenat New Age, una espècie de poti-poti cosmogònic que pretén aglutinar sabers i tradicions de totes bandes (des de conceptes propis del cristianisme fins al karma, passant per pseudociències i elements ocultistes). Penso que tot això respon a una certa necessitat humana d'aferrar-se a alguna fe, alguna creença (la que sigui, per feble que sigui) abans que trobar-se sol davant la realitat, una situació en la qual la humanitat occidental ja s'havia trobat en època de Lucreci (De rerum natura) en un període on els deús romans callaven i Crist encara no havia nascut.

                     

                        “(...)Ni cabe, por tanto, que venzan los movimientos de muerte
                         por siempre y que por eterno enterrada la vida la dejen,

                         ni pueden tampoco, a su vez, las mociones que cosas engendren

                         y acrezcan las que hayan criado guardar a salvo por siempre:

                         así en contienda igualada de los principios de seres

                         la guerra empeñada desde infinitud de tiempo se mueve;

                         ahora aquí, ora allí, las cosas vivíficas vencen

                         y quedan vencidas lo mismo; con fúnebres llantos se envuelven

                         vagidos que alzan niños que a orillas del día amanecen;

                         ni noche ha seguido a día ni a noche aurora siguiente

                         que no haya oído mezclados con los vagidos dolientes
                         los plantos acompañantes del negro entierro y la muerte (...)”

                De rerum natura, Lucrecio (editorial Lucina, traducción de Agustín García Calvo)


D'aquesta manera, un cop hom ha bandejat les religions tradicionals titllant-les de falses, no deixa de ser irònic que l'home modern s'hagi d'agafar a unes mescles tan dubtoses per no sucumbir i ofegar-se aclaparat per la falta de sentit de l'existència.
Descobrim un pànic endèmic a la solitud davant l'ample món, una necessitat intrínseca en la humanitat de sentir-se part d'un marc social que accepta unes determinades històries o explicacions dels fenòmens que l'envolten, cercant o desitjant una finalitat última que l'alliberi de la feixuga càrrega del nihilisme. Qui es desfà de les convencions del seu temps i es despulla del mantell de creences esdevé nu enfront dels elements, un rei Lear fuetejat per la tempesta.




"L'autèntic misteri, en molts casos, és que no hi ha cap mena de raó" (Albert Camus, El Primer home, editorial Empúries Tusquets)


Roger Clarà

lunes, 11 de marzo de 2013

Tenebrarum Opus

Furient i veloç avança,
energia descontrolada.
Trepitjant còdols i rocs fa
dels entrebancs, gaubança.
Fat de l'ésser, essència,
conversa d'edats en el gir
i llum en l'existència.

Cantes l'inici en el joc,
la ingenuïtat i, del lliure, la meravella.
L'omnipresent narrador dóna pas
al madur, l'estratega,
que fa de la solemnitat un vals
i, tanmateix, ensopega.
Cal que sigui al final,
en l'alè últim,
que hom descobreixi l'antiga flor?
Quan les velles parpelles tornin a
exultar amb el roent capvespre
o en la tímida claror?

El final certifica el principi,
el fat s'acompleix.
El present gira i gira i,
l'improvable diàleg,
s'esvaeix.

No hi ha alternativa al Caos,
-creador-
ni possible ranura on fer encaminar
l'amorfa rauxa,
carro desbocat en l'inacabable pedregar.


Roger Clarà

domingo, 3 de marzo de 2013

Lucidesa

Mots llençats vers la fosca,
sobre el penyal escarpat,
l'etern orador declama.
En un moment de clarividència
ha perdut el temor i s'ha erigit impàvid
desafiant la mar funesta.

S'estavellen ones furients,
s'esmicolen les roques.
Impertorbable, el gesticular esperona,
de llurs pensaments
el flux dóna corda,
sorgits d'una immensa
i aterradora gola.

Bogeria abrasadora o lucidesa pura?,
flamejar de la raó,
el duel dura i dura,
mes l'ingovernable tità,
crepitant, s'apaga.

Qui pot enfrontar-se sol
a la mar brava?
Immortals llàgrimes
del cel entristit, cauen.
I plorant, déus moribunds,
mitiguen la darrera brasa.


Roger Clarà