Durant la seva estada als boscos va escriure Walden, el seu relat on explica el dia a dia d’aquests dos anys en plena natura, al costat de la llacuna homònima. Amb aquest escrit posà paraules i sentit a allò que en aquell moment ningú no creia, en uns Estats Units en plena expansió de territori, d’industrialització, de creixement i hegemonia dels colonitzadors europeus. Va ser ell el primer de posar-se a la pell dels indígenes i d’adoptar un pensament molt influït per aquests, així com de l’hinduisme i altres cultures orientals allunyades de la racionalitat, el materialisme i el pragmatisme que caracteritza la societat occidental, i que de fet l’ha acabat portant a l’èxit pel que fa al poder, però no a la plenitud. Segons Thoreau, la felicitat no es pot concebre a partir dels béns materials i les comoditats, així que decidí emprar la filosofia de viure a partir de cobrir les necessitats bàsiques més primàries, i poder gaudir així de l’observació, la tranquil·litat, la naturalesa i la llibertat.
Una utopia, o una possible realitat? Walden és la seva obra que més ha estat titllada d’utòpica, però que no és més que el relat d’un episodi de la pròpia vida. Per tant, ha estat més aviat la concepció i la consideració que se n’ha extret, el missatge inherent que comportava l’explicació d’aquella experiència, que ha estat vista sovint com a un acte de negació o allunyament de la realitat. Jo més aviat diria que fou un acte d’apropament a aquesta realitat de la que tan ens hem allunyat els humans. El nostre continu afany de superació i la necessitat de donar una explicació lògica i coherent a tot el que ens envolta ens ha fet acabar vivint en una bombolla artificial, on la creació del llenguatge és imprescindible per a la concepció dels fenòmens de l’entorn.
Thoreau donà exemple pel que fa a la capacitat que té qualsevol persona de viure coherentment amb els seus propis ideals. Si visquéssim la vida segons els seus principis, probablement ens adonaríem de la volubilitat de l’existència, del que són les coses pel que són i no per com les denominem i classifiquem. La naturalesa entesa com a tot allò on la humanitat no ha deixat la seva petjada, és la màxima expressió del món en l’estat més salvatge i pur, de la que un es pot arribar a impregnar fins al punt de viure-hi en harmonia.
Alguns fragments de Walden (ed. Juventud, S.A., 2010,Barcelona. Traducció en castellà):
“Fui a los bosques porque quería vivir con un propósito; para hacer frente sólo a los hechos esenciales de la vida, por ver si era capaz de aprender lo que aquélla tuviera por enseñar, y por no descubrir, cuando llegase mi hora, que no había siquiera vivido. No deseaba vivir lo que no es vida, ¡es tan caro el vivir!, ni practicar la resignación, a menos que fuera absolutamente necesario. Quería vivir profundamente y extraer de ello toda la médula; de modo tan duro y espartano que eliminara todo lo espurio, haciendo limpieza drástica de lo marginal y reduciendo la vida a su mínima expresión; y si esta se revelaba mezquina, obtener toda su genuina mezquindad y dársela a conocer al mundo; pero si fuera sublime, conocerla por propia experiencia y ofrecer un verdadero recuento de ella en mi próxima manifestación.”
“Es deliciosa la tarde cuando todo el cuerpo es un solo sentido que absorbe placer por cada uno de sus poros. Voy y vengo en la naturaleza con una extraña libertad, parte de ella misma. Mientras recorro la pedregosa orilla del lago, en mangas de camisa pese al fresco, las nubes y el viento reinando, y sin ver nada que me atraiga en especial, los elementos todos me resultan extraordinariamente simpáticos.”
“It is no dream of mine “No es un sueño mío,
To ornament a line; Para adornar un verso;
I cannot come nearer to God and Heaven Jamás estaré tan cerca de Dios y del cielo
Than I live to Walden even. De lo que vivo a Walden.
I am its stony shore, Soy la piedra de su orilla
And the breeze that passes o’ er; Y la brisa en su rostro;
In the hollow of my hand Y en la palma de mi mano
Are its water and its sand, Están sus aguas y su arena,
And its deepest ressort Y su más honda entraña
Lies high in my thought.” Aflora casi en mi espíritu.”
To ornament a line; Para adornar un verso;
I cannot come nearer to God and Heaven Jamás estaré tan cerca de Dios y del cielo
Than I live to Walden even. De lo que vivo a Walden.
I am its stony shore, Soy la piedra de su orilla
And the breeze that passes o’ er; Y la brisa en su rostro;
In the hollow of my hand Y en la palma de mi mano
Are its water and its sand, Están sus aguas y su arena,
And its deepest ressort Y su más honda entraña
Lies high in my thought.” Aflora casi en mi espíritu.”
“Tras una calma noche de invierno me desperté con la sensación de que mientras dormía me había sido formulada una pregunta a la que yo había tratado en vano de responder en medio de mi sueño. ¿Cómo, cuándo, dónde? Pero surgió con el amanecer la Naturaleza, en la que viven todas las criaturas, atisbando por mi ventana con rostro satisfecho y sin pregunta alguna en sus labios. Desperté, pues, a una cuestión ya resuelta, a la Naturaleza y a la luz del día.”
“La luz que ciega nuestros ojos es nuestra oscuridad. Sólo amanece el día para el que estamos despiertos. Y quedan aún muchos por abrírsenos. El sol no es sino la estrella de la mañana.”
